Home

Ja torno a ser al lloc que ara anomeno casa. És estranya aquesta paraula. Home. Casa. Quan érem a la platja, la casa (house) on ens estàvem era home. Però, quan ahir fèiem les maletes, ho feiem per tornar a casa, o sigui home. I mentrestant, jo parlo amb els americans i els dic que back at home les coses són així i aixà. En resum, tot plegat és més complicat que no sembla, però de moment, ens anem entenent.

Com deia, ja torno a ser a l'estat de Nova York. Durant el nostre road trip fins a Massachusetts, vam passar per Connecticut i Rhode Island, o sigui que de moment en porto quatre! Espero anar sumant estats a mesura que avança l'any, ja us aniré informant!

Després d'aquestes vacances tan relaxants (el segon dia va sortir el sol i hem tingut una bona setmana de platja) demà toca tornar a la rutina... i jo em pregunto, quina rutina? Perquè des que sóc aquí no he parat de fer coses diferents. Els primers dies orientació, el primer cap de setmana, adaptar-se a la família, la primera setmana, treballant 12 hores al dia amb els nens, i la segona setmana de vacances! A partir de demà els nens tenen activitats al matí, o sigui que no els tindré tantes hores com la primera setmana. Així doncs, jo de rutina encara no en tinc cap!

Suposo que el que no canvia, el que sí que comença a ser rutina, és que torno a ser home.

P.S: Per acabar d'adobar això de no tenir cap rutina, he decidit canviar l'estètica del blog. Ja feia dies que ho volia fer i n'estic bastant contenta! Es veu més net, menys carregat, oi?

Ara toca adaptar-se!

Doncs bé, avui fa una setmana justa que visc amb la meva HF! És una sensació estranya perquè d'una banda sembla que hagi passat ben bé un mes, i de l'altra, encara hi ha moltes coses per apendre! De moment estic en la fase de passar de sentir-me com una convidada a una persona que realment viu a la casa! És estrany això d'obrir la nevera d'algú altre i agafar el què et ve de gust sense demanar permís... Però com dic, ha estat una setmana tan intensa que sembla que hagi passat un mes! M'he d'acostumar a les carreteres, a les botigues, a moure'm per aquí sola i amb els nens, i com que és estiu i els nens no van a escola, tinc un horari de bojos!
Com a contrapartida, aquest dissabte marxem tota la famíla (amb avis inclosos) a la platja de Cape Cod, que m'han dit que és una zona preciosa! Prometo fer fotos i penjar-les tan aviat com pugui!

Placement

Un tema que no vaig tocar va ser el del placement o el match, és a dir la selecció de la família amb que t'acollirà durant aquest any d'exploració antropològica en un continent estranger. Una de les coses que em va cridar l'atenció va ser que l'agència no et deixa seleccionar la part del país on prefereixes viure. Ni tan sols un simple West Coast or East Coast? al formulari. Des del punt de vista de l'agència és una posició, trobo, bastant lògica, ja que ells defensen que el que és important és les persones, la família que t’acull més que no pas l'emplaçament de la seva residència. Completament d'acord, i tant! però ja que hi vas... també ha de ser tota una experiència viure a L.A., Sant Francisco, NYC o Washington D.C., no?

En el meu cas aquest procés va ser molt ràpid. Es van posar en contacte amb mi 3 famílies durant la primera setmana. Una era d’Atlanta, l’altre de prop de Seattle, i l’última d’un poblet residencial a una horeta amb tren de NYC. Amb la família d'Atlanta vam tenir un conflicte d’horaris i ens vam descartar de seguida. Això em deixava amb Seattle (on plou aproximadament 5 de cada 7 dies) i el poblet residencial de l’estat de Nova York. He de dir que, com que totes dues famílies m'agradaven, em vaig haver de basar en altres factors per a fer la tria... i el factor decisiu, més que la ciutat en sí, va ser la pluja. Després de nou mesos d'erasmus al nord d'Anglaterra, passar-me'n dotze més a la ciutat de la pluja se'm feia una muntanya!  

Conseqüències

L’altre dia parlava de la decisió (o dels motius darrera de la decisió) d’anar-me’n un any sencer als Estats Units. Avui toca parlar de les conseqüències, perquè cada decisió ve irremeiablement acompanyada de conseqüències (o d'altres decisions).

Un cop vaig tenir clar que me’n volia anar, vaig haver de decidir si ho feia per agència o si ho feia pel meu compte. Una agència significa una mà de tràmits i paperassa que espanta, però també significa un suport important tan abans de marxar com un cop allà. Així doncs, les conseqüències de la meva decisió van ser tot un curs de papers amunt i papers avall, entrevistes i transferències que no m'entretindré a explicar perquè, a part de ser mortalment avorrit, m'imagino que varia segons l'agència que esculls.

Una cosa de la qual no t'escapes, vagis amb agència o no, és la visiteta obligatòria a la capital espanyola perquè et facin el visat (resulta que el consolat nord-americà de Barcelona el van posar simplement per decorar)!

Decisions

Una de les primeres coses que et demanen quan comences el procés de selecció per entrar a la borsa Au Pair és, evidentment, perquè vull anar-me’n tot un any a viure amb desconeguts. Què motiva una decisió així? Si vols quedar bé i que et deixin un currículum ben maco, has de dir que és pels nens, evidentment, que t'encanten i que és el principal motiu pel qual vols marxar. (Algunes fins i tot diuen que esperen que l'experiència els serveixi d'entrenament per a quan siguin mares!). Desenganyem-nos. Si bé tenir ganes de treballar amb nens és una part molt important, la veritat és que nens també n'hi ha a Catalunya. Així doncs, què fa que vulguis anar-te'n tot un any?

No puc parlar per tothom, però en el meu cas hi ha una sèrie de factors més o menys diversos. Aquests són el meu Top 5:

1.      Per continuar la meva formació en llengua i cultura anglesa

2.      Per poder viure un any als Estats Units sense deixar-m'hi un dineral

3.      Per conèixer gent nova

4.      Per poder viatjar

5.      Per acabar les dues assignatures que em queden de la carrera i decidir què vull fer amb la meva vida lluny de la universitat.

L'hora dels adéus

Aquest cap de setmana me l'he passat dient adéu a les persones que m'estimo. És trist, en certa manera, perquè passarà molt de temps fins que no ens tornem a veure en persona, però la veritat és que avui dia, amb la tecnologia que tenim és com si ens tinguéssim al costat, encara que siguem a l'altra punta del món.
De vegades penso que preferiria prescindir-ne, de tanta tecnologia, i fer com abans, per correu i només de tant en tant, així seria més emocionant rebre noticies dels altres i sempre tindríem coses a explicar-nos...
Malgrat tot, com aquest blog demostra, faré ús de la tecnologia i us mantindré a tots informats!
Moltes gràcies a tots pels vostres comiats i per algun regalet que he rebut! Moltíssimes gràcies de debò!

PS: Pot ser que passin uns quants dies abans no em pugui connectar directament a un ordinador, però he deixat tres entrades a punt perquè s'actualitzin soles (aviam si funciona, perquè és la primera vegada que ho faig!).

Fer les maletes…

És tot un art empaquetar tots els teus objectes de valor en un sol recipient (que a sobre no pot pesar més de 23Kg)! Em fa pensar en totes les coses que deixo enrere i que les hi deixo sabent que quan torni encara hi seran. Ara bé, si aquesta mateixa maleta l'hagués de fer per a no tornar mai més, si m'obliguessin a empaquetar les coses que em sabia més greu perdre, estic convençuda que la maleta seria completament diferent. És curiós, eh? Sembla que per anar-te'n un any hagis d'agafar allò més indispensable, el que no pots passar sense, però en realitat, el més indispensable ho duc a la bossa de mà. Si hagués de fer una maleta amb allò que vull salvar sí o sí, deixaria tota la roba i l'ompliria de llibres, fotos i records!

Comença el compte enrere!

I want to wake up in a city that doesn't sleep, que cantava en Sinatra. Doncs comença el compte enrere! D'aquí a una setmana justa dormiré a la ciutat que no dorm. Bé, tècnicament, d'aquí a una setmana justa encara estaré volant. I, tècnicament, no serà a la ciutat de Nova York, si no als afores. Però vaja, en aquest país on es considera que 60 milles són quatre passes, ja fa el fet, no?